Una tarda, a les acaballes del curs escolar, la meva filla tenia programada l’exhibició del seu grup de dansa. Era l’ocasió anual per veure-la en escena, veure el resultat de tot allò treballat durant l’any, de manera solemne, en format espectacle, amb maquillatge, públic, llums i vestits a mida per a l’ocasió. A mi em feia especial il·lusió poder-hi ser.

Aquella mateixa tarda, una estona abans, jo tenia agendada una reunió professional. Va ser una d’aquelles reunions en què no s’acaba d’arribar a cap acord, amb estira i arronsa, amb manca de resultat i concreció. Vaig sortir de la reunió i tenia el temps just, aproximadament uns 20 minuts, per fer el trajecte amb cotxe fins a l’espectacle. I a mig trajecte, circulant per la carretera, de sobte em vaig adonar que des que havia posat les mans al volant la meva atenció no havia fet sinó donar voltes al tema tractat a la reunió. Voltes sobre com resoldre’l o com poder avançar. En realitat la reunió ja havia finalitzat, però la meva ment hi seguia assistint-hi.

 
En aquell moment de consciència, vaig adonar-me que corria el risc de malbaratar l’oportunitat d’assaborir plenament l’exhibició de ma filla si no hi feia res. I aleshores vaig forçar el pensament a recordar-me què anava a fer. Quina era el propòsit d’assistir a l’espectacle de dansa on apareixeria la meva filla? Connectant així amb la seva il·lusió de mostrar-se en públic. Connectant així també amb la meva il·lusió de gaudir com a espectador dels progressos que ella feia en aquest art. Aquest exercici mental va suposar un gir radical. La meva atenció va abandonar de sobte el pensament rumiatiu i la preocupació professional per a centrar-se en allò que aleshores anava a començar. Va fer-me adonar del poder i el valor de connectar amb la intenció que em duu a fer això o allò.
 
La intenció actua com un canal per a l’atenció. La condueix, la concentra, li dóna estructura. Tenir ben present la intenció per la qual escullo fer una acció o una altra permet a l’atenció estar més centrada i més present. I això permet assaborir millor allò que succeeix i gaudir més. Està demostrat que quan l’atenció atén allò que ara està passant el grau de satisfacció és molt més alt que quan indaga situacions del passat o del futur. Dit d’una altra manera, minimitzar el pensament rumiatiu i rebaixar el soroll mental que causa la deriva atencional és un indicatiu de major salut mental. Això vol dir estar més connectat amb allò que ara està succeint i no tant ocupat revisant tot allò que ja ha passat o anticipant tot allò que encara ha de venir.
 
La pràctica de mindfulness és una manera d’entrenar la ment per estar més present i minimitzar el soroll i la divagació mental. Mindfulness enforteix la capacitat d’adonar-se amb més agilitat quan l’atenció va a la deriva. I enforteix la capacitat de redirigir l’atenció cap allò que realment importa.
 
Al Japó existeix el concepte ikigai per fer referència a la raó de ser o a la font de valor vital. I en aquest país asiàtic ikigai es considera com un dels secrets per a una vida llarga i feliç. A través de connectar amb la intenció que em porta a fer les accions que faig (o que un dia em va dur a decidir fer-les) estic enfortint el propi ikigai. Dit d’una altra manera, estic donant atenció als valors i principis que regeixen la meva activitat, connectant amb la necessitat i importància d’emprendre l’acció que em disposo a fer. L’entrenament de la ment amb mindfulness serveix per apropar-se i indagar en el propi ikigai.
 
No hem de tenir por a fer aquest exercici. Crec que és un deure fer-lo tot sovint. Preguntant-me “què em porta a fer això?” “quina és el valor d’estar ara aquí fent aquesta acció?” Aquest procés permet assaborir millor allò que faig, alhora que actualitza el sentit que tenen les accions que faig. Limitant la inèrcia i promovent l’acció conscient. Estant més despert, sentint-se més viu.
 
Eduard Miquel – Instructor Mindfulness – Holos Salut Íntegra