Español
Els docents són conscients que moltes vegades els problemes d’un nen provenen del context familiar. Aquesta evidència, de la qual us parlem a continuació, ve a refutar aquesta impressió. Però també aporta un gran valor a l’hora de solucionar algun dels problemes que podeu percebre en l’alumnat: concretament l’ansietat.
Un grup d’investigadors de la Universitat de Manchester va decidir investigar l’efecte d’intervenir exclusivament sobre els pares quan un nen presenta ansietat. Quan succeeix això, sembla que és el nen el que ha de resoldre el seu problema. Però aquests investigadors van voler esbrinar en quina mesura la solució al problema està en mans dels pares. Que és gairebé com preguntar-se si l’ansietat d’un nen pot venir provocada pels seus pares.
D’aquí ve que decidissin fer una revisió sistemàtica d’estudis previs sobre l’ansietat infantil en els quals s’haguessin dut a terme intervencions exclusives en els pares. Van identificar 29 recerques publicades entre 1999 i 2020, en les quals s’havia estudiat a 2.916 persones.
Si bé, la majoria dels estudis se centraven en nens amb varietat de diagnòstics d’ansietat, cinc d’ells es van centrar en diagnòstics específics: ansietat per separació, fòbia específica a la foscor o mutisme selectiu. Les edats dels nens oscil·laven entre els 4 i els 17 anys. Vint-i-tres estudis van avaluar una intervenció de teràpia cognitiva conductual amb els pares. La durada de la intervenció va variar de 4 a 22 setmanes, sent la majoria d’elles d’entre 10 i 12 setmanes.
La conclusió va ser que, en els casos d’ansietat infantil i juvenil, les intervencions centrades en els pares poden ser efectives per a reduir els símptomes, i són una alternativa important a la teràpia cognitiva conductual centrada en el nen o l’adolescent. Actuar en els pares no només funciona, sinó que, a més, els efectes sobre el menor es noten en menys temps que amb la teràpia centrada en el propi menor.
Fins avui, aquesta és la primera revisió sistemàtica sobre l’eficàcia de les intervencions en els pares, en relació amb els trastorns d’ansietat dels fills. No obstant això, els investigadors són prudents en les seves conclusions, ja que van observar que alguns dels estudis revisats havien estat fets de manera poc rigorosa. Malgrat aquestes limitacions, les observacions suggereixen que les intervencions realitzades sobre els pares poden generar resultats positius per als nens.
