Autor: Eduard Miquel

Sortir de casa i pocs instants després dubtar seriosament d’haver deixat la casa tancada. I no només d’haver fet o no el tomb de clau, sinó dubtar fins i tot d’haver ajustat la porta. Preparar el cafè del matí, afegir-hi el sucre i la llet, remenar-ho i engolir-lo. I l’única prova que tinc que això hagi succeït realment és la sensació rasposa a la llengua que em recorda que m’he escaldat tot bevent-lo. Recollir el fill a l’escola, arribar a casa i no recordar res del què m’ha explicat durant el trajecte. Vivim múltiples ocasions en les que no som conscients de què està passant. En realitat passem bona part del temps així.

La consciència és la capacitat de reconèixer-se. De saber-se coneixedor de què està passant. Sempre en relació a allò que m’arriba pels sentits. Què sento, què veig, què penso. És un acte reflexiu, és com mirar-se al mirall. Si em faig la pregunta De què sóc conscient ara? Automàticament apareix un relat descriptiu: sento el contacte amb el seient i el respatller de la cadira, els coloms que parrupen al defora, el soroll subtil i monòton del ventilador de l’ordinador. Si, passats uns instants em repeteixo De què sóc conscient ara? El relat descriptiu inclourà nous matisos.

La pregunta De què sóc conscient ara? és com una invitació a despertar-se, com un gest que permet sortir del mode de pilot automàtic i deriva mental per saber-se coneixedor de què està succeint i com ho estic vivint. Mindfulness és el mode mental d’estar despert. I els entrenaments basats en mindfulness procuren augmentar la freqüència en què apareix la pregunta De què sóc conscient ara? Promouen aconseguir fer sonar més recurrentment la campaneta interna que invita a adonar-se de què hi ha. Afavorint l’autoconsciència, sabent que aquesta és sinònim de presència i també la pedra angular de la intel·ligència emocional.

Ara bé, aquesta comprensió de consciència i d’estar despert amaga una limitació. Ja que en realitat vaig saltant d’instantània en instantània. Cada vegada que em pregunto De què sóc conscient ara? és una instantània d’un precís moment. És com si anés fent captures d’allò que passa i sento. Perquè en el mesura que elaboro un relat descriptiu m’estic aturant en un precís moment viscut. I m’allunyo del flux en trànsit permanent que suposa tot allò que visc i passa. Vaig saltant d’ara en ara. Cada ara resulta una breu i efímera escletxa de moment present. Enllaçades totes elles per relats descriptius que estan caducant i quedant enrere des del moment que s’elaboren. Així doncs, l’ús de paraules em situa en un mode de fotògraf de l’experiència mentre que m’impedeix surfejar sense interrupció pel flux de l’experiència. Aquí la pregunta es fa inevitable: puc ser conscient de res si no faig ús del relat descriptiu? Com puc ser coneixedor d’alguna cosa si no utilitzo el llenguatge per apropar-m’hi?

Tornem a la pregunta De què sóc conscient ara? M’adono per exemple de com l’aire entra i surt del cos amb la respiració. En realitat, no cal que em digui Veig l’aire entrant i sortint per ser-ne conscient. De fet, si provo de passar a càmera lenta aquest procés i observar-lo amb lupa, m’adono que en el precís instant que adquireixo consciència de la respiració no hi ha paraules. És un coneixement directe i immediat. Sense mediació de conceptes. El relat al voltant de la respiració apareix instants després. I la seva aparició obre la porta a l’anàlisi, la descripció i la comparativa. I és llavors quan l’acte de ser conscient s’esvaeix.

Per tant, aconsegueixo ser conscient en la mesura que em limito a constatar directa i immediatament l’experiència que es viu. L’experiència sentida que no para de canviar. Jo ho entenc com un eix de proporcionalitat: en la mesura que medio a través de conceptes m’allunyo de romandre conscient i m’apropo a la descripció d’experiències ja viscudes, encara que corresponguin a un instant immediatament previ. Per contra, m’apropo en restar conscient en la mesura que provo de reduir el relat intern, captant directament tot allò que va desplegant-se com un flux, simplement despert a allò que apareix i desapareix, deixant que l’atenció s’ubiqui en el reconeixement de la consciència. En realitat, el relat descriptiu correspon més aviat a l’àmbit del record, posant paraules a allò que ja ha passat, mentre que la consciència és un flux constant, renovant-se permanentment. La consciència contrasta amb el record.

I aquí sorgeix inevitablement una altra pregunta: és viable aconseguir que l’atenció reposi sostingudament sobre la consciència? Puc romandre conscient sense interrupció? Sense mediació conceptual? Sense que aquesta sigui una seqüència d’instantànies amb buits de consciència pel mig? Sí, tot i que és un estat mental fràgil perquè l’aparició del llenguatge és constant, es presenta com quelcom inevitable. Però amb pràctica podem familiaritzar-nos-hi i esdevenir-ne més capaços. A voltes, pot resultar més reeixit provar de mirar l’experiència com de reüll, suspenent l’impuls a desxifrar-la i comprendre-la, sense voler apropiar-se-la, com simplement flairar-la. Certament és un art. Per la seva màgia, per la seva subtilesa, per la seva profunditat, per la seva transcendència.

I aquest és el veritable significat de mindfulness, estar despert. Ser conscient. Coneixent de manera directa, actual, no mediata. Una facultat universal, gens esotèrica. És una capacitat innata als homo sapiens i un dels atributs principals que ens defineix. Al programa d’entrenament de la ment amb minfulness MBSR abordem els seus elements clau i com cultivar aquesta capacitat d’estar despert eficaçment.

Autor: Eduard Miquel