SALUT BARCELONA – 28 juliol 2021 2.00 h
 
SILVIA GÓMEZ SENENT – ESPECIALISTA EN L’APARELL DIGESTIU
 

De la mateixa manera que una fruita feta malbé emet una sèrie de gasos que aca­ben afec­tant la resta del frui­ter, una cèl·lula enve­llida envia senyals a les altres cèl·lules que l’envol­ten, pro­vo­cant que s’infla­min. Aques­tes alar­mes inces­sants poden ser la causa de malal­ties diges­ti­ves, però també car­diològiques, res­pi­ratòries, arti­cu­lars i, fins i tot, de càncer. Per pre­ve­nir aquest feno­men, que s’ha bate­jat com a inflam­ma­ging (com­bi­nant els ter­mes en anglès per a infla­mació i enve­lli­ment), la doc­tora Sil­via Gómez Senent posa en relleu el paper de la micro­bi­ota, que alguns con­si­de­ren el segon cer­vell. Després de visi­tar gai­rebé mig milió de per­so­nes amb pro­ble­mes diges­tius en vint anys d’atenció clínica, l’espe­ci­a­lista en l’apa­rell diges­tiu n’explica el fun­ci­o­na­ment en aquesta entre­vista i, molt més a fons, al lli­bre Uni­verso micro­bi­ota, que ha publi­cat recent­ment Pla­ta­forma Edi­to­rial.

Per si algú no n’està al cas, què és la micro­bi­ota?
És el con­junt de micro­or­ga­nis­mes que hi ha al nos­tre orga­nisme. En tenim a la pell, a l’apa­rell uro­ge­ni­tal i a l’intestí, que és on més rellevància tenen i on més s’ha estu­diat. Poden ser bac­te­ris, fongs, virus, paràsits… Fins fa pocs anys es creia que només ens pro­vo­ca­ven malal­ties, però ara sabem que també tenen bene­fi­cis i que ens aju­den fins que ens morim.
 
Per què experts com vostè con­si­de­ren la micro­bi­ota intes­ti­nal el segon cer­vell?
Hem vist que a l’intestí també hi ha una sèrie de neu­ro­nes simi­lars a les que tenim al cer­vell, que és on n’hi ha més, i a la medul·la espi­nal, que en té menys que l’intestí. L’intestí es rela­ci­ona direc­ta­ment amb el cer­vell pel nervi vague, que recorre el nos­tre cos de dalt a baix i fa que les substàncies que alli­be­ren les neu­ro­nes del sis­tema diges­tiu vagin al cer­vell. És una con­nexió bide­rec­ci­o­nal, d’anada i tor­nada. Mol­tes de les coses que pas­sen al cer­vell s’infor­men a l’intestí.
 
Pot sem­blar loca­lit­zat o anecdòtic, però el volum de micro­or­ga­nis­mes és ele­vadíssim, oi?
Els estu­dis que van començar a obrir-nos camí en aquest camp tenen una dècada, o poc més, però ja sabem que tenim més exem­plars de micro­bi­ota que de cèl·lules huma­nes. La quan­ti­tat varia en funció de l’edat, perquè va can­vi­ant a mesura que crei­xem. En pes, repre­senta uns dos qui­los i mig del nos­tre total, és a dir que és impor­tant. Si agaféssim només els bac­te­ris de l’intestí, obvi­ant els altres tipus de micro­or­ga­nis­mes i la resta del cos, i els col·loquéssim en fila un al cos­tat de l’altre, faríem la volta a la Terra dos cops i mig.
 
I encara queda molt per conèixer?
Sí, encara hi ha un 10-15% de micro­or­ga­nis­mes que encara no estan fili­ats. No per falta de mit­jans, sinó perquè tipi­fi­car-los no és fàcil. Per tant, hi ha molt poten­cial per des­co­brir i per rela­ci­o­nar amb la salut, que és el més impor­tant.
 
Com es con­fi­gura la micro­bi­ota al llarg de la vida?
Fins al 2012 es creia que l’úter matern era estèril i que la micro­bi­ota de la mare no es trans­fe­ria al fetus, però ara ja sabem que la micro­bi­ota passa al bebè per la pla­centa. Per tant, el que faci l’emba­ras­sada influirà en la seva micro­bi­ota i la del seu fill. Després, la micro­bi­ota de cadascú es con­fi­gura pel tipus de nai­xe­ment. El bebè que neix per via vagi­nal aga­farà tots els bac­te­ris del canal del part, on n’hi ha de molt posi­tius, com ara els lac­to­ba­cils, men­tre que els de cesària s’endu­ran els de la pell, que no són tan bons.
 
A par­tir d’aquí, l’ali­men­tació hi té un paper impor­tant, no?
Cor­recte, començant pel tipus de lactància. És impor­tant perquè la llet materna té molts bifi­do­bac­te­ris que a l’arti­fi­cial no hi són. A par­tir dels tres o qua­tre anys de vida, ja tenim una micro­bi­ota esta­ble i el que la modi­fi­carà serà el que fem nosal­tres amb la nos­tra vida. El tipus d’ali­men­tació hi influirà, però també la gestió de l’estrès, l’exer­cici físic que fem, les rela­ci­ons soci­als que esta­blim. Tot això hi tindrà a veure. Si par­tim d’una bona base i després la cui­dem, les coses ani­ran bé. El pro­blema arriba quan nai­xem amb una mala micro­bi­ota i no fem gaire per cui­dar-la.
 
Com podem cui­dar o millo­rar la micro­bi­ota?
Hi ha dife­rents pilars i la sort és que en podem ser molt pro­ta­go­nis­tes i fer que estem millor des d’un punt de vista de la salut. La clau prin­ci­pal és l’ali­men­tació. Hi ha estu­dis recents que diuen que les die­tes més salu­da­bles, com ara la medi­terrània, ens garan­tei­xen que la nos­tra micro­bi­ota estarà bé. Com­pleix els requi­sits de qua­li­tat i diver­si­tat de bac­te­ris. Evi­tar grei­xos, alco­hol, pro­ces­sats, sucres i fari­nes ens aju­darà. Sem­bla obvi, però no tot­hom ho fa i és més econòmic i més ràpid men­jar pit­jor.
 
I més enllà de la dieta?
Un altre pilar impor­tant és l’exer­cici. Hi ha estu­dis que diuen que l’exer­cici regu­lar, qua­tre cops a la set­mana uns trenta minuts al dia, ajuda a oxi­ge­nar el nos­tre cos i també els seus bac­te­ris. No cal que sigui molt intens, amb cami­nar n’hi ha prou, segons s’ha evi­den­ciat a nivell científic. I la gestió de l’estrès també és impor­tant. No cal que sigui labo­ral necessària­ment. Ara, amb la pandèmia i els can­vis vis­cuts, també pot fer que la micro­bi­ota s’alteri.
 
En el lli­bre explica els bene­fi­cis del ‘mind­ful­ness’…
És la dis­ci­plina que ha gene­rat més evidència científica i que posa el focus en la res­pi­ració. Les fem­tes dels medi­ta­dors de llarg temps són dife­rents i la seva micro­bi­ota és molt bona. És el que té més evidència, però no vol dir que fun­ci­oni per a tot­hom. Si algú altre es pot deses­tres­sar ballant, enda­vant! Tot el que ajudi a treure tensió aju­darà a millo­rar la micro­bi­ota.
 
I fer vida social també és impor­tant?
I tant! Els humans, i aquí encara més, som molt de rela­ci­o­nar-nos, fer vida social, com­par­tir i abraçar-nos. Si ens tre­uen això, afecta les emo­ci­ons i això, el nos­tre cos i la micro­bi­ota. Hi ha un estudi molt rigorós i curiós que va donar resul­tats sig­ni­fi­ca­tius en aquest sen­tit. Es va con­vi­dar un grup de per­so­nes a una festa on ningú no es conei­xia. Abans d’entrar es va mesu­rar la micro­bi­ota i el to del nervi vague, que comentàvem abans i que con­necta la micro­bi­ota intes­ti­nal amb el cer­vell. Després de la festa es van tor­nar a mesu­rar aquest paràmetres i es va fer una enquesta sobre com havia anat la festa: si havien cone­gut gent, com s’ho havien pas­sat, si s’havien sen­tit aïllats, etcètera. Amb els resul­tats a la mà, es va cor­re­la­ci­o­nar que qui s’havia rela­ci­o­nat, havia fet noves conei­xen­ces i havia estat més còmode tenia millor to del nervi vague que els que s’havien rela­ci­o­nat poc o gens. Això té molta importància des del punt de vista neu­roquímic.
 
En el lli­bre també parla de la per­me­a­bi­li­tat intes­ti­nal, que no és un con­cepte tan cone­gut com la micro­bi­ota. Per què és impor­tant?
Per la meva experiència, modu­lar la micro­bi­ota ha d’anar asso­ciat a estu­diar la per­me­a­bi­li­tat, perquè mol­tes vega­des els trac­ta­ments de micro­bi­ota fra­cas­sen perquè no es té en con side­ració la per­me­a­bi­li­tat. La micro­bi­ota és com un òrgan més del cos humà, però s’assenta sobre la paret intes­ti­nal, que està for­mada per una mena de tot­xa­nes que son les cèl·lules intes­ti­nals que absor­bei­xen i dige­rei­xen els ali­ments i reco­berta per dues capes de moc intes­ti­nal. Si aquesta paret, que ha de tenir un punt de poro­si­tat, ho és exces­si­va­ment hi ha substàncies que s’hau­rien de que­dar a l’intestí que pas­sen a la sang i que poden gene­rar malal­ties cutànies, arti­cu­lars, etc.
 
Si la micro­bi­ota és com un òrgan, se’n podran fer tras­plan­ta­ments?
Se n’estan fent, se’n diu tras­plan­ta­ment fecal. És un tema com­pli­cat perquè, en ser mate­rial genètic, a l’Estat només està permès legal­ment en cas de malal­tia per Clos­tri­dium dif­fi­cile, un bac­teri que causa unes diar­rees molt impor­tants en per­so­nes que han pres molts antibiòtics. És una malal­tia impor­tant i, si la resta de trac­ta­ments no fun­ci­o­nen, es fa el tras­plan­ta­ment fecal. En aquests casos, és molt impor­tant con­tro­lar que el donant no tin­gui cap malal­tia, perquè, hi insis­teixo, es tras­planta mate­rial genètic. De fet, s’ha vist que aquests tras­plan­ta­ments sal­ven vides, però en alguns casos també s’ha desen­vo­lu­pat obe­si­tat, dia­be­tis o hiper­tensió. Encara no hi ha prou paci­ents i estu­dis per valo­rar-ne a fons els efec­tes secun­da­ris i fer-ho de manera regu­lada. A banda, com que és fàcil de fer perquè no cal obrir els paci­ents, hi ha llocs on s’està assa­jant en nens amb tras­torn de l’espec­tre autista.
 
Tot un món per des­co­brir…
I tant, i amb molt de futur. Així com anys enrere es va posar de moda que quan nai­xia un bebè es pre­ser­vava el cordó umbi­li­cal per tenir cèl·lules mare, ara hi ha empre­ses i estu­dis científics que es dedi­quen a fer de bancs de micro­bi­ota. N’aga­fen mos­tres als 3 o 4 anys, quan ja està for­mada, per poder inter­ve­nir amb la micro­bi­ota de la pròpia per­sona si més enda­vant fa falta perquè es dete­ri­ora.
 
Perquè ho fa…
És clar, a mesura que com­plim anys, encara que fem les coses bé, el mateix enve­lli­ment la dete­ri­ora. Igual que les cèl·lules ens fan tenir cabells blancs o arru­gues. Per exem­ple, per­dem els Lac­to­ba­ci­llus, que s’encar­re­guen de la digestió de la llet, i per això quan ens fem grans és més habi­tual tole­rar-la pit­jor.
 
A la seva con­sulta ha vist molts casos de gent que ha millo­rat molt la qua­li­tat de vida.
Sí. Jo m’hi dedico i ho he estu­diat molt, però ha de que­dar clar que tam­poc no ho cura tot. De vega­des em ve gent amb una ten­di­ni­tis i sense cap símptoma intes­ti­nal, i no és això. És cert, però, que cada cop més estu­dis asso­cien algu­nes malal­ties amb alte­ra­ci­ons específiques de la micro­bi­ota. Tinc paci­ents amb artri­tis reu­ma­toide impor­tant i amb trac­ta­ments immu­no­su­pres­sors agres­sius que, modu­lant la micro­bi­ota, sovint millo­ren els símpto­mes arti­cu­lars i han de pren­dre menys medi­cació. Per tant, sí que es pot millo­rar la qua­li­tat de vida.
 
Cap a on deriva ara la inves­ti­gació? Què inves­tiga, vostè, ara?
Hi ha molta diver­si­tat. Ara par­ti­cipo en un estudi amb nens amb tras­torn de l’espec­tre autista i s’hi veu una certa alte­ració de la micro­bi­ota, però no està clar què és pri­mer, si una cosa o l’altra. Jo diria que ve pri­mer el tras­torn i després, la modi­fi­cació de la micro­bi­ota. En tot cas, amb probiòtics i trac­tant la per­me­a­bi­li­tat de l’intestí han acon­se­guit millo­res. També hi ha estu­dis sobre el Parkin­son, que hi pot estar molt rela­ci­o­nat. Segons un estudi recent, el Parkin­son comença ini­ci­al­ment a intestí, perquè aque­lles neu­ro­nes que dèiem acu­mu­len la mateixa substància que després es troba a les neu­ro­nes cere­brals dels malalts de Parkin­son. I són proteïnes més anti­gues, les de l’intestí. De fet, abans de la malal­tia neu­rològica, molts afec­tats ja tenien una sèrie de pro­ble­mes diges­tius.
 
Reco­mana l’ús de probiòtics?
Els probiòtics són bac­te­ris vius que tenen un nom i dos cognoms. Són un com­ple­ment ali­men­tari, no un fàrmac. N’hi ha milers i no tots els que s’han comer­ci­a­lit­zat tenen evidència científica al dar­rere. Ho dic perquè un tipus, el Lac­to­ba­ci­llus plan­ta­rum PS 128, ha mos­trat eficàcia en autisme amb un bon assaig al dar­rere. Però una altra empresa pot fer el Lac­to­ba­ci­llus plan­ta­rum amb un altre número, que es ven com el mateix però no ho és, ni té l’evidència científica. Cal que els probiòtics els reco­mani algú que en sàpiga, perquè unes peti­tes vari­a­ci­ons poden pro­vo­car un efecte con­trari.
 

Toca tots els pals

Silvia Gómez Senent és especialista en el sistema digestiu i fa atenció clínica a l’hospital La Paz de Madrid. Ha estat reconeguda com a experta en nutrició i immunonutrició de la Universitat Catòlica de València Sant Vicent Màrtir i també lidera la unitat de gastroenterologia integral de la clínica d’especialitats mèdiques Hbn39. La seva tasca professional ha girat sempre al voltant de la malaltia inflamatòria intestinal i els trastorns funcionals digestius. També fa activitat de recerca participant en diversos projectes d’investigació sobre la microbiota i la permeabilitat intestinal, activitat que compagina amb la docència en dues universitats de Madrid i una de Vitòria.